Demà és Divendres Sant i també enguany el Dia Mundial de la Poesia. La Institució de les Lletres Catalanes ha triat un poema del nostre veí saforenc Josep Piera intitulat "La poesia", traduït a una vintena de llengües.
EXERCICI: Identifica les llengües romàniques a què s'ha traduït aquest poema de Piera.
EXERCICI: Busca poemes de Josep Piera i tria'n un. Explica el motiu de la tria.
dijous, 20 de març del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jéssica Cabeza Martínez
ResponEliminaNU AMB PAISATGE AL FONS
Mira’l, entre la brossa nu, pels esbarzers
ocult, dessota uns pins, com jeu
de cara al tros de cel que l’enlluerna, únic
motiu humà el seu cos esplèndid. Mira’l
quasi terra de lluny, llàntia joiosa.
Una guatla alça el vol
i, ales esteses, queda
quieta davant els ulls.
La resta són muntanyes, marges i vinyes,
matolls, clapes verdoses. Tot amerat del sol,
un objecte lluu vora la mà caiguda.
Damunt la pell rosada de jovença
unes mosques –l’estiu?– voleteig negre.
Qui, d’un ramat invisible, duu tan lleus esquellots?
Ambigüitat de l’art, antiga meravella
a la paret immensa d’un museu et miren
real ahir, imatge del passat, avui ja peça inútil.
Per molts records que dugues d’un paratge
el qual –ho sé– no és aqueix que ara mostres
i, tanmateix, hi veig farcit de mots tan meus
que hauria de pintar-te novament o, millor,
destruir-te.
- He triat este poema perquè quan he llegit el poema he vist que era una descripció d'un paisatge però he sentit que no era una descripció qualsevol ja que utilitza un vocabulari molt ric i m'ha donat la sensació de ser la primera vegada que llig una descripció d'un paisatge.
LA MAR
ResponEliminaLa mar, la mar, la mar.
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seua placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel somiat.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.
*
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és aií: és, si no és.
Hem triat aquest poema, entre altres coses, per la seua bellesa a l'hora de descriure la mar, no com allò que és en si, sinó com a una metàfora de l'amor.Un amor d'anyorança, trist i infinit.
ODA A SANTORINI
ResponEliminaEl fosc delit ardent que vaig buscant
per aquest mar de llum i d’esperances,
delit de ser aquell infant d’estels
que un dia va sentir-se somni d’àngel,
m’ha dut ací, com nau a la deriva,
fins al teu port de cendres esmolades,
lluna del blau Egeu, foc adormit
com l’ocell que renaix en immolar-se.
Illa del cel, nascuda de la flama,
erma de verd, fèrtil en hecatombes,
et desitjava tant, tant t’estimava,
que abans de posseir els teus abismes
ja et volia com ets, filla de l’alba
amb vinyes arrapades a la vida,
cingles d’estral, platges de freda lava,
on l’home, com les roques, canta i plora.
He escollit aquest poema perquè reflecteix el desig de conèixer aquesta illa, la de Santorini (Grècia), en la qual una enorme explosió volcànica va destruir els primers assentaments existents. Aquesta illa té un encant particular, per això Josep Piera admirador de tots els indrets de la costa mediterrània la va visitar en un dels seus viatges (‘Estiu Grec’....) i li dedicà aquest poema on la venera.
Maria Peiró Sendra