Potser és dels pocs gèneres textuals formals que mai ha deixat de conrear-se. Ancorat als àmbits d'ús festius i populars, de vegades religiosos, ha sigut durant massa temps l'única expressió formal que els valencianoparlants podien escoltar i/o llegir en la nostra llengua. Ara, ha deixat de tindre eixa funció excessivament simbòlica i s'ha incorporat, en tots els seus vessants, a la producció més normalitzada d'una llengua que s'utilitza molt més en tots els àmbits d'ús formals.
L'esclat poètic saforenc té una rellevància remarcable. Mentre rellig poemes com a membre d'un jurat literari, veig en la xarxa que Christelle Enguix acaba de publicar L'arbre roig, premiat en un certamen a Benicarló. Antiga alumna de l'IES Ausiàs March, Christelle Enguix consolida la seua veu i eixampla la presència de les veus poètiques femenines en la nostra comarca. Enhorabona!
EXERCICI: Trieu un poema d'alguna autora de la Safor que vos agrade.
divendres, 29 de febrer del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Doncs Enhorabona! No la vaig tindre d'alumna però em satisfà que, com a membre de l'ies, hi haja gent que escriga i guanye premis
ResponEliminaHem escollit aquest poema de la nostra professora Teresa Pascual:
ResponEliminaAquell silenci nou i antic alhora
ha trucat a la porta i et reclama
injustament o just quan passes comptes,
i la vida es remou inquieta i sola
davant de tu, present i contra tu,
amb un record irrevocable encès
que ha tornat com era o com et penses.
Obris els ulls i és la tarda qui ocupa
atentament el lloc d’aquella pausa
que tu reprens com una cosa teua
també sobre la tarda que conspira.
Jessica i Maria
Teresa Pascual (la nostra professora de Filosofia)
ResponEliminaTeoria de les idees
Allò que hi ha de soledat als hòmens,
l’única i la mateixa soledat
que hem sabut repetir com una Forma
definitiva, plena, previsible,
l’única, la mateixa i immutable
que ha entès com habitar-nos entre l’ordre
més piadós, més inquiet, més inequívoc,
tan absurd com la mateixa i única
Forma de persistir entre les coses.
allò que s’ha obstinat a fer que el vespre
tinga el color del desconsol més íntim,
l’única, la mateixa que acompanya,
amb la mort de la llum, la llum del dia.
Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l’arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s’escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.
A l’altra part, aquella part callada
de tu mateix, a la vora en què ignores,
estimes, agraeixes..., en aquella
que et guarda, temorosa, els temors,
desvalguda, la pena, compartits
els records, les passions, la confiança...,
els dictes tu el final a les preguntes
des dels motius que la terra exigeix,
terra que acull el sentiment de vida
-de quin alè han nascut les seues hores?-
terra vençuda dins els propis límits,
memòria del cos que en ella acaba.
He escollit aquest poema perquè té com a títol "teoria de les idees". Concepte que hem estat treballant al llarg de tot el curs, al estudiar la filosofia de Hume i Plató.
adrian maceda:
ResponEliminaA MARU BENEDITO
In memoriam
Adormia amb el meu el teu dolor
i amb una veu que no sé d’on em treia,
recordava per tu tots els viatges
-aquella mar de sofre, el sol, el vent...
Et parlava sense poder parlar
i de la mà a la que tu t’agarraves,
et guiava sense poder els somnis.
Eren quasi les dotze de la nit.
Al corredor de l’hospital, la pena
aquest poema exemplifica una despedida